Qui plora?, amb quines llàgrimes has despertat avui?, amb les que vas dormir l'altre dia, amb les que vas somiar que vivies?... sempre són les mateixes, amargues, que et duen a paraules extranyes, que et perden buscan motius... i què fer cuan tot és dolor?, si somrius et fa mes mal que si plores, si rius el cor t'explota... no hi ha res, tots els gestos són perduts, desesperats, et pots mirar a la cara, els teus ulls plorosos, i odiar-te, cada paraula que neix de tu, es perd a l'aire i et sona extranya, què pots fer?, odiar el món i les mirades, odiar no saber fer res més que plorar, que saps que el que et pasa és tant insignificant, que només tu pots salvar-te, que estàs sola, perquè ningú t'entén, que ni tu saps el que et passa, que només saps que estas cansada... blablabla, tristes paraules, perquè?, perquè perdre el temps contant llagrimes, si ho saps?, tu ho tens tot, tot per fer realitat el tot, que si tens un somni ja tens molt, somia que un dia, el somni es convertira en el record que un dia vas viure, feliç. I si no saps somiar, jo t'ensanyaré que és tant facil com deixar-se

i volar. No tinguis por d'estimar: no busquis que t'estimin, estima tu, estima tot el que toquis, la vida, els minuts, les paraules, estima't a tu, per què de segur que ningu ho farà tant be, estima't per sempre, que estimar no te límits. Això no només són paraules, són el sentit que diu que la vida no te més sentit que viure-la, i veure petites coses, que són les grans, i viure-la de forma lliure. I tot aquell que se senti trist, aixo és per ell, com jo, que tambe vinc, jo vinc amb les llàgrimes, per arrenca-rles, exterminar-les... la soledad no existeix, a partir d'ara i fins mai més!